«De petit vaig viure al camp. Al costat de casa nostra hi havia un terreny de conreu delimitat per dos camins i una séquia que un matí va aparèixer cobert de roselles. Semblava que s'havien posat totes d'acord per obrir-se alhora. El vermell de les flors era tan compacte que semblava una bandera vermella. No, no semblava una bandera, la densitat del vermell i la vibració de la superfície tenien la qualitat de la sang, d'un llac de sang. Però no era la sang vessada que va cantar Lorca, era una sang de vida, com la que fabriquen els cors enamorats, amb doble ració d'oxigen.

Posant molta cura de no fer malbé cap pètal, em vaig endinsar fascinat en el massís de roselles. Quan vaig arribar al centre em vaig ajaçar boca per amunt i, embriagat per la saturació de color i la voluptuositat de l’olor d’opi, vaig tancar els ulls. Vaig notar que les roselles es bressolaven a l’uníson al meu voltant com aquells bancs de peixos que semblen tot un. La brisa feia que les flors, en moure's, produïssin un so agradable i sufocat, com quan escoltes música de festa a través d’una paret. O com es deu percebre la vida des de l’úter de les nostres mares.

Vaig obrir els ulls i vaig veure un avió diminut que solcava el cel. Llavors vaig imaginar com se’m devia veure des d’allà. Un cos prim, menut i pàl·lid retallat per una superfície vermella i plana.Des d’aleshores procuro mirar la vida des de fora. Va ser així com vaig aprendre a explicar-la per dins.»

«El vermell és un color ple de contradiccions i intencions. El vermell té el poder d'anar més enllà de la seva pròpia condició de color. És més que un color, és un símbol que provoca sentiments de bellesa, d'absolut, d'absència de temps, de tranquil·litat.»

«El 1992, en un viatge que vaig fer per Itàlia, vaig tenir l'ocasió de veure el Renaixement en viu, i això em va fer pensar que si volia fer alguna cosa en el terreny de l'Art havia de ser d'aquesta profunditat.

Vaig pensar que hi havia molta tècnica perquè eren pinzellades que no es notaven a través de molta veladura, però era també la composició, el ritme.

Quan vaig ser davant quadres del Renaixement i van aconseguir emocionar-me, vaig analitzar què era el que m’emocionava d'aquell quadre. Per descomptat que no era el tema, perquè eren temes bastant banals: la Mare de Déu, el nen Jesús, Sant Joan de petit… I sens dubte sí que era l'estructura matemàtica, la composició, aquell clarobscur tan delicat en què no veus la mà de l'home. Quan veus un quadre del Barroc, de Velázquez per exemple, veus aquelles pinzellades que són absolutament magistrals, però veus que hi han estat posades i saps quina ha posat primer i quina després, fins i tot quina ha estat la que li ha donat aquella màgia. En canvi, en els quadres del Renaixement no ho saps, no ho veus, et demanes com ha aconseguit aquest clarobscur tan suau? I també em vaig fixar en la posa i la col·locació de les figures. La major part de les vegades, el personatge es gira en comptes de col·locar-se de cara. Les possibilitats de suggerir a l'espectador s'escurcen moltíssim si algú està fent alguna cosa concreta perquè la història comença i acaba aquí, però si algú t’està mirant amb un cert gest molt suau, la capacitat evocadora es multiplica.»

«L'Art té més vincle amb la religió que amb qualsevol altre concepte. Vull que una obra d'art sigui una cosa sagrada, llavors intento triar els millors materials que estan al meu abast. Vull que la tècnica sigui tan cuidada que ni tan sols cridi l'atenció.Jo vaig pensar que l'ésser humà no es movia gaire bé dins d’una llibertat absoluta, i que aquestes peces que tant m'emocionaven estaven fetes amb un munt de limitacions (pressuposts, contractes en què s'especificava cada gram de pigment utilitzat, etc.). Jo em vaig imposar limitacions, a partir d’ara pintaria amb un fons pla i buit, la representació d'una figura humana i un determinat format.»

«Crec que al principi el qui més em va poder influir va ser Ghirlandaio que usava una paleta molt forta, era molt net i elegant, amb un punt metàl·lic també. Podria ser el més flamenc de tots els pintors renaixentistes, era una mica rígid i això m'agradava. Després, amb el temps, em va agradar molt Dürer o Holbein. A més cal sumar-hi artistes que
han pres com a referència la pintura renaixentista com Otto Dix, un dels meus artistes preferits, mestre en les postures que comentàvem i amb molta cura de com posa la pintura. En fotografia, per descomptat, Pierre Gonnord, indiscutiblement connectat al meu treball.

Obres Exposades

• “Jorge”, oli damunt llenç, 2000.
• “Hombre”, oli damunt llenç, 1994.
• “Mujer”, sanguina i llapis damunt paper, 1994.
• “Niña en tondo”, sanguina i llapis damunt paper, 1994.
• “Jorge”, dibuix damunt paper, 1994.