Bonifacio


San Sebastián, 1933-2011

«Una pintura és bona quan hi ha lluita. La pintura sempre és lluita a vida o mort, en la qual es pot guanyar o perdre. La pintura no és una qüestió estètica o art decoratiu: és quelcom que forma part de la vida, és expressió, és testimoniatge, és permanència, i molt d’amor.»

Un dels artistes bascos més reconeguts de l'actualitat, Bonifacio, neix a Sant Sebastià el 1933, però emigra amb la seva mare, andalusa de sang gitana, i sa germana a França, al començament de la Guerra Civil espanyola, en haver estat afusellat el seu pare acusat de milicià del bàndol republicà.

Un any més tard tornen a Guipúscoa on ingressen a la Casa de Misericòrdia a causa de les penúries econòmiques que passen. Aquí canta al cor de veus blanques de la Catedral del Bon Pastor i comença la seva passió per la pintura gràcies a una capsa d'aquarel·les que li regala el seu mestre.

La precària situació econòmica que passa la família l'obliga a fer tot tipus de treballs, des de grum d'hotel, auxiliar de cuina, aprenent de ferrer, ebenista, bugader, pescador de litoral, bateria en un grup de jazz... fins a noveller, però una greu cornada a la plaça de toros de Bilbao fa que es retiri del toreig actiu. Continuarà sent un gran aficionat tant al jazz com a la tauromàquia la resta de la seva vida.

El 1955, després de rebre el primer premi de pintura de Sant Sebastià, decideix matricular-se a l'Escola d'Arts i Oficis, de la qual acabarà expulsat. Aprèn pintura amb un pintor local i comença la seva amistat amb Eduardo Chillida.

El 1958 marca l'any del naixement artístic de Bonifacio: protagonitza la seva primera mostra individual a l’Ateneu de Guipúscoa, i viatja a París on coneix Mompó, Modest Cuixart i Antonio Saura.

Ja a la dècada dels seixanta s'instal·la a Bilbao i presena exposicions individuals a Sant Sebastià, Bons Aires, Bilbao, Burgos i Saragossa. El polifacètic Fernando Zóbel ‒que li compra dos quadres per al futur Museu de l’Art Abstracte Espanyol‒ li suggereix que s’instal·li a Conca, on s’està gestant un important entramat cultural, i aquí coneix artistes de la talla de José Guerrero, Gustavo Torner, Gerardo Rueda, Eusebio Sempere i Manuel Millars. Entaula una amistat especial amb Antonio Saura.

Diu Juan Manuel Bonet d’aquesta època: «Antonio Saura fou un dels primers a detectar el talent de Bonifacio. S'havien conegut (…) al París de 1958, però l'estreta amistat que els va unir data almenys d’una dècada després: del començament de l'estada a Conca del donostiarra. Signe inequívoc de l'estima que li tenia el sènior a Bonifacio és que li va comprar diverses obres, i que algunes estaven entre les poques que va penjar a la seva casa de Conca».

Tenim el privilegi de poder exposar aquí una de les obres que Saura va comprar a Bonifacio.

Bonifacio viurà a Conca de 1968 a 1996.

El 1970 Bonifacio entra a formar part de la nòmina d'autors de Juana Mordó, la galerista més prestigiosa de Madrid d’aquells anys, i la seva obra comença a exposar-se a centres com el Museu d'Art Abstracte de Conca, Museu d'Art

Contemporani de Vitòria, Museu d'Art Modern de Bilbao… Comencen una sèrie d'exposicions a tot Espanya i a fora del país.

El 1989 decideix traslladar el seu estudi al madrileny barri de Lavapiés. Passa llargues temporades a Mèxic, tant a DF com a la resta del país.

Rep l’encàrrec de dissenyar vint-i-sis vidrieres per a la catedral de Conca juntament amb Gerardo Rueda, Gustavo Torner i Henri Dechanet.

Sis anys després abandona la tutela de la Galeria Juana Mordó, després de la seva sisena exposició, i passa a formar part del grup d’artistes de la Galeria Antonio Machón.

La mort de la seva mare i la prohibició per part dels seus metges de l’alcohol i el tabac el fan caure en una profunda depressió a les portes de l’any 2000, encara que la seva obra segueix exposant-se per tot el món.

Va morir a la seva ciutat natal el 16 de de desembre de 2011 a l’edat de 78 anys.

«Jo mai he viscut el plaer de la pintura (...). Per a mi la pintura és un combat».

Obres Exposades

  • “Sin título”, oli damunt llenç, 1985.