IÑIGO NAVARRO

Si hi ha alguna cosa que apreciem en l'obra d'Iñigo Navarro (Madrid, 1977) és que li permet a un establir el seu propi relat. La seva obra és una invitació al fet que sigui el propi espectador el que imagini les circumstàncies, l'abans i el després de l'escena, el perquè de les màscares, si inquieten o diverteixen, si el bosc és amenaçador o acollidor.

El seu treball ofereix una qualitat excepcional en l'art contemporani: la seva capacitat d'embolicar a l'espectador en un cert misteri, de submergir-lo en un món que es fonamenta en el màgic. Aporta una solució al problema que sol comportar tota obra figurativa quan la transcripció que estableix del real entela la nostra mirada i ens impedeix percebre l'enigmàtic. En l'obra d'Iñigo Navarro, al contrari, una condició pròpiament extra-ordinària xopa el seu art, la qual cosa li permet bregar amb la qüestió que preocupa l'artista figuratiu: què aportar de nou, com transcendir el ja pintat, esculpit, realitzat fins ara.

Aquesta cerca no pot ser intel·lectual, menys encara conceptual. Per a atreure a l'espectador enfastidit d'imatges, Navarro utilitza amb tècnica segura el lúdic, una certa ingenuïtat que desperta la nostra imaginació, i ens recrea en la frescor d'un misteri per desxifrar. Si encara existeix un nen en nosaltres, per molt ocult que estigui, Navarro el rescata, i riu al seu costat.

Aquesta qualitat procedeix d'una postura filosòfica personal ben fonamentada i d'una íntima comprensió de l'acte creatiu. S'expressa a través d'una tècnica de la pintura coneixedora i respectuosa dels mestres espanyols. La utilització de materials nobles com l'oli, la fusta i el bronze són el suport adequat per a cristal·litzar aquestes idees.

En definitiva, si una obra pictòrica pogués plasmar l'univers literari del realisme màgic amb la qualitat convenient, aquesta obra seria la d'Iñigo Navarro.

OBRES EXPOSADES:

-Una deu en el front, 2024