Joan Miró

Considerat un dels millors artistes espanyols del segle XX, Joan Miró fou, a més a més de pintor, escultor, gravador i ceramista.

Joan Miró neix a Barcelona, on s’inscriu a l’Escola de Belles Arts i, posteriorment, a l’Acadèmia Galli.

L’any 1919 s’instal·la a París, tot i que Mont-roig del Camp, una petita població de la comarca del Baix Camp, continuarà sent el contrapunt a l’agitació intel·lectual que viu a la capital amb els poetes surrealistes. De tot d’una mostra influències fauves, cubistes i expressionistes, però prest passa a una pintura realista amb un cert aire naïf, com en el quadre La masia, de 1920. La seva obra esdevé més onírica coincidint amb la seva incorporació al moviment surrealista la major font d’inspiració del qual és el subconscient. Però finalment serà el dadaisme el moviment que més l’atrau, per la seva gran imaginació, sentit de l’humor i de l’absurd. Miró troba en aquest moviment la seva font d’inspiració en la seva obra com a escultor, transformant i donant vida als objectes i les formes del seu entorn.

Més tard, en plena Segona Guerra Mundial, Joan Miró abandona França i s’instal·la a Palma, espai de refugi i de treball, on el seu amic Josep Lluís Sert li dissenya el taller que sempre havia somiat.

Miró fuig de l’academicisme, a la recerca constant d’una obra global i pura, no adscrita a cap moviment determinat. En moltes entrevistes i escrits que daten de la dècada de 1930 manifesta el seu desig d’abandonar els mètodes convencionals de pintura, en les seves paraules de «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d’expressió que fos contemporània, i de no voler doblegar-se a les seves exigències i a la seva estètica ni tan sols amb el seu compromís vers els surrealistes. La pintura de Miró adquireix un caràcter de cada vegada més despullat, proper a l’abstracció, per obtenir, segons deia «el màxim d’intensitat amb els mínims mitjans». Això el durà a crear un llenguatge únic i molt personal, que demostra una gran sensibilitat i poesia, un estil que el situa entre els artistes més influents del segle XX.

El 1975 s’inaugura la Fundació Miró de Barcelona, i el desembre de 1992 l’edifici de la fundació a Palma dissenyat per Moneo.

Va rebre prestigiosos guardons internacionals, com el premi Guggenheim, fou investit Doctor Honoris Causa per Harvard i nomenat cavaller de la Legió d’Honor de França. A més, l’any 1980 va rebre de Joan Carles I la Medalla d’Or de les Belles Arts d’Espanya.

Mor a Palma, el 25 de desembre de 1983, a l’edat de noranta anys.

Obres Exposades

• ¨La boulangère”, escultura en bronze a la cera perduda, 1970.

L'obra escultòrica de Miró va suposar la culminació de la seva trajectòria artística en els anys de la seva maduresa creativa. Encara que havia fet objectes surrealistes durant els anys trenta, no va ser fins una dècada més tard, durant la Segona Guerra Mundial, mentre vivia entre Palma i Mont-roig del Camp, quan va començar a interessar-per les grans formes i la llibertat que li prometien. En els seus quaderns de treball de 1941-1942 va escriure: «És en l'escultura on crearé un veritable món fantasmagòric de monstres vivents; el que faig pintant és més convencional».

Expressava també el desig de construir un nou estudi «ple d'escultures que transmetin un gran sentiment d'entrada a un nou món [...] al contrari que les pintures de cara a la paret o les imatges realitzades sobre una superfície plana, les escultures han de semblar monstres vius, un món a part dins l'estudi ». (Joan Miró, Escrits i entrevistes seleccionats, Boston, 1986).

La creació d'escultures de grans dimensions es va fer realitat a partir de 1956, any en què Miró va materialitzar el seu somni de gaudir d'un gran estudi a Palma. No produiria res més en bronze fins al 1966 —probablement per mor de la seva dedicació a les possibilitats creatives de la ceràmica—, any en què els seus treballs comencen a ser monumentals i són realitzats, sota la seva supervisió, per artesans. Concebuda el 1970, La boulangère és un homenatge a la dona fornera i pastissera de Mallorca, i és un exemple perfecte de l'acostament lúdic de Miró a l'escultura a través de la tècnica surrealista dels «objets trouvés» (objectes trobats).

El cap de la fornera —sens dubte un pot de dissolvent esclafat— està coronat per un brètzel, com si fos una enginyosa pinta, i per una forquilla de dues puntes, utilitzada a Mallorca per menjar caragols. El ventre, voluminós i rodó, constituït per la capsa d’una ensaïmada, és ple de tubs de pintura buits que revelen una fam ferotge. A l’esquena de la dona podem apreciar uns dibuixos que recorden els famosos Femme et oiseau (Dona i ocell), tot això ancorat en un pot de pintura que al seu torn reposa sobre un típic tortell de Reis en què Miró va deixar impreses les empremtes dels seus dits llaminers.

Miró va expressar en moltes ocasions el gran plaer que li produïa la seva feina com a escultor, ja que li permetia introduir aquesta tercera dimensió de la qual està mancada la pintura. En els últims vint anys de vida les seves escultures adquireixen força i grandària, convertint-se per a ell en tota una aventura creativa, en un mitjà d’expressió tan important com la pintura i el dibuix.

• Tríptic “Le Maréchal des Logis”, “L’otarie Savante”, “Le Tambour Major”, aiguafort i aiguatinta damunt paper Arches, 1978.
• Sèrie “Passage de l’Égyptienne”, aiguafort i aiguatinta damunt paper Japó, 1985.