Max Beckmann

Màxim exponent de l'expressionisme alemany juntament amb Otto Dix i George Grosz, la vida de Max Beckmann ha coincidit amb l'època més negra de la història alemanya contemporània, les dues guerres i el nazisme. D'esperit solitari i independent, Max Beckmann va desenvolupar un estil expressionista amb un llenguatge completament personal, sempre figuratiu, allunyat de qualsevol de les tendències dels seus contemporanis.

Comença a dibuixar de molt jove i als 16 anys és admès a l'escola d'arts aplicades de Weimar.

El 1912 fa la seva primera exposició d'estil impressionista i aconsegueix un èxit notable que li permet dedicar-se per complet a la pintura.

Després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial és mobilitzat per l'exèrcit alemany i serveix com a infermer fins que és donat de baixa en sofrir una depressió nerviosa aguda; això farà variar la seva mentalitat artística i perfilarà el seu estil cap a formats més foscos i dramàtics.

La seva etapa com a docent comença a Francfort el 1915. Imparteix classes a diferents centres fins que comença a imposar-se la doctrina nazi i cau en desgràcia. En 1933 el seu art, així com el dels artistes considerats moderns, és declarat «degenerat» per Adolf Hitler i despenjat de galeries i museus.

Beckmann s'exilia a París i després a Amsterdam, on viurà deu anys abans d'instal·lar-se als Estats Units.

Mor a la ciutat novaiorquesa el 1950 per un atac de cor mentre es dirigia al museu metropolità per assistir a l'exposició «American Painting Today» on s'exposava obra seva.

El seu art és cru, provocatiu i satíric, deliberadament rude. Els seus llenços reflecteixen els intensos esdeveniments que li va tocar viure i plasmen clarament els seus estats d'ànim. Max Beckmann no sols és important com a pintor sinó com a testimoni dels grans drames que van destrossar l'home i la seva època.

«Quantes més vegades morim, més intensament vivim» M. Beckmann.

Obres Exposades

• “The baker (self portrait)’, aiguafort amb punta seca en teixit, 1921.