Miguel Tadeo

“Tan sols l'expressió pot dotar de realitat la realitat. I la realitat no està en la realitat, sinó només en l'expressió”. Yukio Mishima

Sé que importa poc, però vaig néixer el 1986 a Logronyo i pinto a Madrid, en una estança no gaire àmplia que serveix alhora de sala menjador i d'estudi; un espai on les espècies utilitzades per cuinar i la trementina s'entremesclen sota la llum freda que sol banyar els quadres, els plats i el sofà.

Si per començar he d'utilitzar el verb ser, soc, com va afirmar Andrew Wyeth, «un fanàtic de la pintura»; considero que aquesta hauria de constituir una narració eficaç, raonada, atemporal i mistèrica, i potser per això gaudi del nu: l'absència de roba i d'elements decoratius impedeix situar la imatge en el temps i subratlla la fragilitat de l'ésser humà.

Però tot això ha vingut després; és a dir, la pintura, la llum freda de la meva sala menjador, l’oli, els nus… Primer va ser Miguel, un nen de la Rioja que (em veig obligat a citar-lo per mor del gust biogràfic per les estirps d'artistes) no tenia referents pintors a la família; un jove curiós que es va obstinar a rebre classes de dibuix perquè entenia que havia d'estudiar Belles Arts; un noi que va suspendre la prova d'accés a aquesta carrera.

Després d’aquest impacte contra el destí i encara amb pols de carbonet a les pestanyes, vaig haver de reinventar-me, canviar el rumb, no tornar a parlar en tercera persona; vaig cursar Restauració de Béns Culturals i posteriorment em vaig especialitzar en Document Gràfic. Aquests estudis em van fer tres regals: coneixement, tècnica i intimitat —al cap i a la fi, als restauradors els està prohibit fer ús de les seves habilitats artístiques en nom de la fidelitat a l'obra i al seu creador.
Coneixement, tècnica i intimitat: sense adonar-me havia trobat els pilars on estalonar el meu cavallet.

Així que amb 24 anys vaig començar a presentar els meus quadres en un certamen nacional de pintura i vaig cridar l'atenció d'Antonio López; ens vam conèixer i vam entaular una amistat que dura fins avui, i que va ser fonamental per dissipar tots els meus dubtes: havia de pintar. Vaig començar pintant-me a mi mateix en totes les posicions possibles a partir d'estudis fotogràfics previs (que és com solc treballar) i, amb el temps, altres models, muses, amics i coneguts van anar passant per davant dels meus ulls i van cobrar vida (o la van perdre) en els meus quadres.

Com que entenc que el diàleg amb l'obra s’ha d'establir des de l'inici (la confiança no pot ser fingida), gairebé mai utilitzo bastidors manufacturats; tibo jo la tela, la fixo i aplico la meva pròpia emprimació. De la mateixa manera, quan el suport és de taula, procuro fer tot el procés amb les tècniques d’antany. No em tanco a l’experimentació ni a la novetat; no obstant això, els mètodes antics atresoren prou segles com per donar fe de la seva durabilitat. A les tècniques i suports de les últimes dècades els anys encara no els han passat factura. No vull que hi hagi intermediaris ni tampoc apriorismes, només desitjo oferir una veritat sense artificis, on el cop d'efecte es dilueixi —perdi força— davant d'una concepció realista i desproveïda d'ornaments descafeïnats. La llibertat d'expressar, sense opinar.

Ara hauria de dedicar un paràgraf als premis i als llorers, però me’l salto i acabo aquesta ressenya apuntant que ara com ara segueixo a Madrid, continuo pintant i, encara que sé que importa poc, per a mi és suficient.

Obres Exposades

• “Juan”, llapis damunt cartró, 2019.
• “Gravedad perfil”, oil on cardboard, 2019.
• “Autorretrato como Alain Mangel de Moebius”, oli damunt taula, 2018.
• “Autorretrato sombrío”, oli i tinta damunt cartró,2019.