Jaume Plensa

Escultor, pintor i gravador espanyol, és una de les figures més destacades del panorama actual de les arts plàstiques.

Jaume Plensa neix a Barcelona el 1955. Es forma a l'Escola de Belles Arts de la seva ciutat natal. El 1980, després de la seva primera exposició, comença a ser conegut. Des de llavors ha viscut i treballat en països com Alemanya, Bèlgica, Anglaterra o França. Ha estat professor de l'Escola Nacional de Belles Arts de París, i imparteix regularment classes a la School of the Art Institute de Chicago de la qual és Doctor Honoris Causa.

Paral·lelament als seus projectes escultòrics, ha desenvolupat obra sobre paper, dibuixos i gravats.

Plensa és Premi Nacional de les Arts Plàstiques (Madrid 2012), i entre d’altres premis tant nacionals com internacionals ha rebut la Medaille des Chevaliers des Arts et Lettres del Ministeri de Cultura (França, 1993), el Premi Nacional de Cultura d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, 1997) i el Premi Nacional d'Art Gràfic el 2013. La seva exposició «Together» a la Biennale de Venècia de 2015 va obtenir la Global Fine Art Award a la millor instal·lació pública en exterior.

Una de les seves exposicions més estel·lars va tenir lloc el 2011 al Yorkshire Sculpture Park al Regne Unit, sens dubte l'exposició més completa de les seves obres fins ara.

El 2018 exposa «Invisible» al Palacio de Cristal de Madrid i al MACBA de Barcelona.

Una part important de la seva trajectòria l'ha dedicada a l'escultura per a espais públics, de tal manera que el seu treball es pot trobar tant a Espanya com a França, Japó, Anglaterra, Corea del Sud, Alemanya, Canadà, EUA…

Algunes de les seves creacions més brillants han estat The Crown Fountain al Millennium Park de Chicago o el projecte Breathing per a la BBC de Londres.

Entre 1996 i 2008 ha col·laborat en diversos projectes per al teatre i l'òpera, en particular per a la companyia La Fura del Baus.

Exposa regularment el seu treball a la Galerie Lelong de París, a la Galerie Lelong de Nova York i a la Richard Gray Gallery a Chicago i Nova York.

Obres Exposades

• “ Sin título”, tècnica mixta damunt paper, 1989.

Des de principis del segle XX, tant l'art primitiu com l'art tribal han estat fonts d'inspiració per als artistes. Picasso, Marx Ernst, Victor Brauner i altres es van basar en objectes concrets ‒màscares africanes, estatuetes romàniques, peces antropològiques‒ per a elaborar pintures i escultures.
La generació posterior d'expressionistes abstractes té una visió més general i sintètica del que és primitiu i arriba a tal abstracció en les seves obres que la semblança ja no resulta tan evident.

Als anys seixanta, Joseph Beuys es recolza més en l'esperit del mite i en la màgia dels rituals que en unes formes específiques, cosa que donarà pas a l'art de la performance.

El misteri que envolta les primeres pintures rupestres o els monuments com Stonehenge continua sent un impuls per a la creació artística. Una exposició al MOMA de Nova York el 1985 recull aquesta influència sota el títol evocador de «Primitivisme al segle XX. Afinitats amb el tribal».

L'afinitat entre art contemporani i art primitiu continua vigent en aquest dibuix monumental de Plensa, l'estil del qual recorda els dibuixos prehistòrics traçats al carbonet sobre la roca viva. La línia negra, que podria suggerir a primera vista un art elemental, conté, no obstant això, una gran riquesa de matisos en el modelatge del cos, cosa que ens remet al treball de l'artista com a escultor. Les formes interiors estan pastades amb capes de matèria pictòrica, formen aigües i aporten relleu al dibuix. Com si d'una gran obra rupestre es tractés, l'enigmàtic animal sembla escapat de la imaginació fèrtil d'una hipotètica tribu prehistòrica.

El caràcter monumental d'aquest ésser estrany encarna un ideal de grans espais oberts, o de profunditats encara per descobrir en les nocturnitats dels mars. En aquest treball de titans, Plensa ha aconseguit plasmar amb segura llibertat gestual un món espectacular anterior a tots els coneguts.

• “Miraculu”, fotogravat i aiguatinta damunt paper Velin d’Arches, 1994.