Martín Chirino

Chirino neix a Las Palmas de Gran Canaria el 1925, i amb 15 anys ja treballa amb el seu pare en el comerç marítim, fet que li permet descobrir les costes africanes i l'ús de les eines necessàries per treballar el ferro i la fusta a les drassanes del port.

Als 23 anys ingressa a l'Escola de Belles Arts de San Fernando a Madrid, investiga sobre el treball de forja i completa els seus estudis a la Fine Arts School of Arts de Londres. Fa la seva primera exposició a l'Ateneu de Madrid el 1958, alhora que comença a freqüentar artistes com Saura, Millares i Canogar i participa en la fundació del grup El Paso, a l'avantguarda de l'art a Espanya. A partir d'aquí inicia un periple per diferents països, de París a Nova York, on les seves «espirals» són exposades al MOMA el 1960.

Chirino és un artista d’un gran pes intel·lectual, i va desenvolupar una tasca important en la gestió cultural. Ocupà llocs acadèmics de notable importància i va rebre multitud de premis i medalles. Fou president del Cercle de Belles Arts i dirigí el Centre Atlàntic d'Art Modern de Las Palmas.

Martín Chirino mor a Madrid l'11 de març de 2019.

Obres Exposades

• “Aeróvoro”, escultura de ferro forjat empavonat, 2007.

En el paisatge escultòric espanyol de mitjan segle XX dominat per dos gegants com Oteiza i Chillida, Chirino aconsegueix afirmar el seu encuny personal gràcies al domini del ferro forjat, que porta aquest contundent material tant a replegar-se en potents espirals com a estirar-se, a desplegar-se en l'espai, a doblegar-se en qualsevol cas a la voluntat de l'artista.

En aquesta peça, que es desenrotlla en energia centrífuga, sembla que el metall busca acréixer l'espai, com volent alçar el vol. El nus central recorda una espiral incipient, o més aviat un nus tot just esbossat, com volent recordar que Canàries és un punt d'unió de dues cultures, de dos continents com Europa i Àfrica, un braç estès entre dos mons. Ens porta a un sentiment d'amplitud, com si l'artista hagués aconseguit entendre els seus propis orígens, i alhora obrir-se al món, abraçar-lo sense por.

Aquesta llibertat s'aprecia de manera indiscutible en aquest Aeróvoro que abasta el món propi de Martín Chirino: «La dicotomia espacial entre el tancat i l'obert, el sedent i l'aeri, el compacte i el transparent, el gràvid i el tremolenc; en fi, la del centrípet i el centrífug, sant i senya de l'autor». (Calvo Serraller, 2018).