Pablo Palazuelo

Pablo Palazuelo, pintor, escultor i gravador, és un dels artistes amb una de les trajectòries més significatives dins l'abstracció espanyola. Neix a Madrid el 8 d'octubre de 1915.

Comença els estudis d'arquitectura a Madrid el 1933 i els prossegueix a Oxford. Del 1936 al 1939 compleix el servei militar. Després de la guerra es dedica exclusivament a la pintura i el 1945 comença a exposar. El 1947 rep classes de Daniel Vásquez Díaz.

A partir del 1948 comença la seva deriva cap a l'abstracció, molt influenciat pels treballs de Paul Klee. Becat pel govern francès, es trasllada a París i coincideix amb altres artistes espanyols, on entaula amistat amb Eduardo Chillida.

El 1949 comença la seva relació amb la Galeria Maeght i entra en la nòmina d'aquesta prestigiosa galeria —una de les més importants del món—, on exposarà de manera continuada fins als anys 80. El 1954 exposa la seva primera escultura de bronze a Berna.

El 1955 destaca en la seva biografia com l'any de la seva primera exposició individual a la Galeria Maeght i també és convidat a participar en el certamen Carnegie de Pittsburg. Col·labora amb diversos números de la revista d'arts Derrière le Miroir. El 1961 reprèn l'escultura.

A partir de 1963 torna a Espanya però sense fixar-hi encara la residència, continua exposant amb la Maeght i participa amb una obra en la fundació que obre aquesta galeria a Saint-Paul de Vence.

Participa en una exposició col·lectiva a la sala Juana Mordó de Madrid el 1964 i continua enviant obres als certàmens del Carnegie Institute of Art de Pittsburg, on són premiats Saura i Chillida.

S'instal·la en una casa familiar a Galapagar el 1969, però no serà fins al 1973 que tengui lloc a Espanya una exposició individual seva. Durant tots aquests anys continua exposant tant a França com a Suïssa, EUA, etc.

Adquireix un castell al poble extremeny de Monroy on estableix temporalment el seu taller. Una de les seves obres s'exposa a la famosa exposició «Art del nostre temps» de la galeria Theo de Madrid dirigida per Fernando Mignoni i Elvira González, galeria que li donarà suport fins al 1991 quan començarà a exposar amb Soledad Lorenzo.

Una de les seves escultures inaugura el Museu d'Escultura Abstracta a l'Aire Lliure al passeig de la Castellana de Madrid. El 1981 li atorguen la Medalla d'Or de Belles Arts. Durant tots aquests anys la seva activitat escultòrica seguirà molt activa i rebrà nombrosos premis.

El 1995 té lloc una gran retrospectiva de la seva obra al Reina Sofia de Madrid, i el 2005 es farà també aquí una exposició en la qual presentarà el seu treball de l'última dècada.

El 2006 s'organitza una altra exposició retrospectiva, aquesta vegada al MACBA de Barcelona, que viatjarà posteriorment al Guggenheim i al Museu de São Paulo.
Pablo Palazuelo mor el 2007 a la seva residència de Galapagar a l'edat de 91 anys.

En el treball de Pablo Palazuelo es poden diferenciar dos grans moments, marcats per la seva estada a París (durant més de dues dècades) i pel seu retorn a Espanya. El fet que s'instal·lés a la capital francesa a finals dels anys quaranta, i que molt aviat es vinculés a la Galeria Maeght d'aquesta ciutat, va ser determinant en la projecció del seu treball. Als pocs anys de començar a pintar, l'obra de Palazuelo estava present internacionalment en exposicions no només de l'art espanyol del moment, sinó també en mostres temàtiques que abordaven l'abstracció des de diferents perspectives. Molt aviat la seva obra va ser incorporada a col·leccions de particulars i de museus europeus i americans.
L'obra de Palazuelo sobretot és fruit d'una concepció dominant de l'abstracció excessivament lineal, que arrenca amb les experiències postimpressionistes en el trànsit cap al segle XX i que als anys seixanta aconsegueix les seves darreres conseqüències amb el minimalisme.

Impulsor de l'abstracció geomètrica, el treball de Palazuelo aconsegueix un enorme valor en el camp del gravat, amb una producció artística magnífica que gaudeix d'un gran reconeixement. La seva carpeta Lunaria –editada el 1972 per a la galeria Maeght i que es compon de vuit gravats en un poderós blanc i negre, acompanyats pels poemes de Max Holzer–, és considerada com un dels treballs més rellevants de l'obra gràfica de tota la seva generació.

Obres Exposades

• “De somnis segundo tiempo”, gouache damunt paper Arches, 2001.
• “Serie Lunaria”, aiguatinta, 1972.

En aquesta sèrie de gravats a l'aiguatinta editada el 1972 Palazuelo dona bona mostra de la geometria que el caracteritza: viva i en perpètua transformació. L'artista indaga en la matèria com si volgués accedir a l'ordre ocult de la natura, utilitza el talent per penetrar-hi i conèixer-ho, però no de manera freda i meticulosa, car la seva obra té la calidesa de la matèria orgànica i l'elegància de la matèria pètria, és misteriosa de vegades, però coherent i harmoniosa, fins i tot dins la seva complexitat.

Palazuelo deia «no parlem de quadres sinó d'idees». La seva cerca no ha estat només estètica. Es nodreix d'una concepció filosòfica del món, d'un món que explora al llarg de tota la seva obra, com si volgués accedir a les estructures ocultes però intuïdes de la vida, com si volgués exposar una comprensió visionària íntima de la creació.

«L'energia és forma i font de formes que conformen l'univers. Les formes de la vida neixen d'altres vides, viuen i moren en altres vides. Res no és total ni definitiu en l'univers vivent i sense fi».